Juan Stam, un teòleg que advocava per un evangelicalisme radical a Amèrica Llatina, ha mort a l'edat de noranta-dos anys. Com a missioner a Costa Rica —que en una ocasió va tenir l'oportunitat d'instruir sobre la idea cristiana de l'apocalipsi al líder comunista Fidel Castro— Stam va dedicar la seva vida a ensenyar la Bíblia, desafiant tant el legalisme com el liberalisme, i formant i empoderant els líders locals.
El ministeri d'Stam —ja fos ensenyant teologia al Seminari Bíblic d'Amèrica Llatina, ministrant revolucionaris marxistes i refugiats, o defensant la idea bíblica que Déu intervé en la història— sempre va trobar fonament en tres conviccions: un compromís personal amb Crist com a Senyor, un model encarnacional per a la vida i la missió, i un amor per la Bíblia amb una "seriositat radical en la seva interpretació."
"La seva fidelitat a la reflexió teològica, ancorada en la lectura sòlida de la Bíblia, i en la interpretació ben ubicada en les coordenades històriques i socials, és un exemple que val la pena imitar a Amèrica Llatina," va escriure el teòleg mexicà Leopoldo Cervantes-Ortiz. "El seu record serà com un estímul constant per a la vida i testimoni del cristianisme en aquesta part del món."
Jaime Adrián Prieto Valladares, un teòleg de Costa Rica, va dir que Juan Stam "em va ensenyar a estimar amb passió la Paraula que ve de Déu, i convertir aquest amor en compromís envers els pobres" i "sempre va reptar-nos a seguir Jesús radicalment!"
Stam va néixer a Paterson (New Jersey, 1928) en el si d'una família cristiana d'origen holandès que creia en l'ensenyança de la fi dels temps i practicava la devoció bíblica d'acord amb el ministeri de D. L. Moody. Stam feia broma dient que va néixer amb la Bíblia a les mans, però va ser la Bíblia de Referència Scofield la que el va fonamentar en el dispensacionalisme i va obrir per ell el llibre de l'Apocalipsi des d’aquesta perspectiva teològica.
Tot seguit, conegut aleshores com a John, va estudiar a Wheaton College amb l’objectiu d'esdevenir professor d'història. Però va canviar d'idea mentre llegia Sant Agustí per a un treball de trimestre. Stam es va enamorar de la teologia i va fer un gir total per centrar-se a temps complet en el ministeri. Després de graduar-se, Stam va passar dos anys a l'escola de postgrau de Wheaton i després dos anys més al Seminari Fuller. Va aprendre, diria més tard, "a sempre esforçar-me per ser realment 'evangèlic,' ni fonamentalista, d'una banda, ni lliberal (a l'estil de Schleiermacher o Fosdick), de l'altra banda."
Stam va obtenir un doctorat a Suïssa a la Universitat de Basilea, estudiant sota el teòleg Karl Barth, entre d'altres. La seva teologia diferia de la Barth, però va aprendre a pensar teològicament sense mai haver d'abandonar la simplicitat nuclear del missatge. "Estava agraït d'haver estudiat amb els teòlegs més importants del segle vint, tant fos que estigués o no d'acord amb les seves específiques visions teològiques," recorda la seva filla Rebecca.
Stam i la seva esposa Doris es van traslladar com a missioners a Costa Rica el 1954. Van aterrar a la Santa Cruz rural, on van poder aprendre l'idioma i a viure a l'Amèrica Llatina, alhora que adquirien experiència en una església local abans de traslladar-se per ensenyar al seminari de San José. Durant els quinze mesos en aquella àrea rural, el matrimoni Stam també va treballar amb molts refugiats nicaragüencs que fugien de la violència de la dictadura militar encapçalada per Anastasio Somoza i que rebia suport dels Estats Units. Escoltar els camperols, els indígenes i els refugiats va fer que es qüestionessin la visió que fins aleshores havien tingut del món.
"Tot i que era dolorós sentir com criticaven el nostre país de naixement, aviat ens vam adonar del poc que enteníem la realitat d'Amèrica Llatina i tot el que podíem aprendre escoltant els nacionals d'igual a igual (o, millor encara, com a superiors)," va escriure més tard Stam. "El nostre contacte amb aquests refugiats va canviar radicalment els nostres punts de vista polítics i ens va convertir de per vida en activistes per la justícia."
El 1957, Stam va començar a ensenyar teologia sistemàtica al Seminario Bíblico Latinoamericano. Aleshores, era l'únic seminari evangèlic acreditat a Amèrica Llatina. A pesar del seu nom, el lideratge i la cultura de l'escola era nord-americana; Stam, compromès amb la contextualització de les veritats teològiques i un ministeri d’encarnació, volia canviar tot allò.
"John i Doris no són els típics missioners americans a Amèrica Llatina. Realment es van encarnar dins del context. Es van fer ciutadans de Costa Rica," deia Otto Kladensky, un líder eclesial nascut a l'Equador i que ara serveix a Costa Rica. "Es van comprar una casa en comptes de llogar-la."
La primera mesura que Stam va prendre va ser sobre la prohibició que els estudiants festegessin. Després de nombrosos debats i esmenes, la facultat va canviar la política de manera que els estudiants amb bones qualificacions i al dia ens els seus estudis, poguessin festejar. Quan Stam va introduir la norma, va informar els estudiants que en el cas que no s'ajustessin al toc de queda a les deu de la nit o altres restriccions, serien castigats durant dues setmanes i només podrien sortir de les seves habitacions per als àpats, classes i capella.
Per a sorpresa d'Stam, els alumnes es van ofendre i van respondre amb ràbia. Un alumne li va fer saber que estava "ofenent la seva dignitat" en anunciar els càstigs amb antelació i que predeterminar els càstigs no era acceptable.
"Sempre estaré agraït per aquest exemple del qual els missioners poden (i haurien de) aprendre dels nostres germans i germanes d'Amèrica Llatina," va escriure més tard Stam.
També, en contra de la voluntat del sector més conservador de la facultat, Stam va començar a buscar maneres de donar l'autoritat a la població local. La seva solució, en última instància adoptada per l'escola, va ser permetre que els estudiants més brillants del seminari comencessin a donar classes. En una dècada, el seminari va nomenar el seu primer rector nacional i va començar a atreure un gran nombre d'acadèmics d'Amèrica Llatina.
Cap a la dècada dels seixanta, Stam acceptava nombroses invitacions per parlar arreu d'Amèrica Llatina, freqüentment sobre el tema de "Crist i Marx," on analitzava la manera en la qual els teòlegs contemporanis tractaven les qüestions de la justícia social. A mesura que viatjava per Veneçuela, Colòmbia i el Perú, creixia la seva frustració en veure com a molts cristians no els preocupaven les qüestions de justícia i sí, en canvi, semblar massa comprensibles amb les queixes marxistes sobre la injustícia. En una comunitat, va saber d'una parella cristiana que es va veure obligada a donar d'esmorzar a alguns soldats de la guerrilla i després van ser empresonats per haver "ajudat" la revolució. Va suggerir que els cristians els visitessin a la presó — però la resposta que va rebre fou que seria un mal testimoni. En una altra comunitat cristiana, la gent discutia si les dones havien de pintar-se o no els llavis.
"Amb tots els respectes per l'evangelització i la plantació d'esglésies," va dir Stam, la necessitat urgent a Amèrica Llatina estava "convertint fonamentalistes en evangèlics."
Per aquest temps, Stam va començar a fer marxes amb els obrers i a participar a Éxodo, un moviment de justícia social liderat pel bisbe metodista Federico Pagura. En una classe de seminari, tenia estudiants que escrivien treballs sobre la situació política, socioeconòmica i religiosa dels seus països. Per a alguns estudiants, la sola idea que els pastors haurien de preocupar-se de les condicions polítiques i econòmiques dels seus països, va ser tota una revelació.
"Juan era molt més que una ment brillant; va ser, sobretot, un ésser humà sensible, amb un somriure feliç (sovint rient) compromès amb les causes socials de l'Amèrica Llatina," va dir el director de fe i desenvolupament de World Vision a Amèrica Llatina i el Carib, Harold Segura, qui va néixer a Colòmbia i ha viscut vint anys a Costa Rica. "Cada 1r de maig, sempre que va ser capaç de fer-ho, s'incorporava a les marxes en solidaritat amb les seves causes. Era la seva manera de reafirmar els seus compromisos de fe.
Amb el pas dels anys, però, Stam va trobar que un número creixent del sector més jove de la facultat deixava l'església per la política argumentant que la teologia de la gràcia de Déu era un instrument d'opressió, ja que fomentava una actitud passiva en la gent. Deien que Déu no pot intervenir en la història humana i l'esperança de la humanitat és la revolució del proletariat. Quan aquest sector va prendre el control sobre el seminari el 1980, Stam va dimitir.
Separat de qualsevol institució, Stam va esdevenir un ponent regular en esglésies i universitats arreu d'Amèrica Llatina, desenvolupant una relació especialment estreta amb un gran nombre de moviments juvenils. En el procés, es va convertir en una mena de teòleg independent, molt respectat en el món evangèlic hispanoparlant.
Stam també va començar a ministrar els rebels marxistes—sandinistes que intentaven enderrocar la dictadura militar de Nicaragua. Més enllà de l'alleujament immediat per als refugiats, Stam va començar també a servir a les cases que proveïen un espai segur per als combatents, oferint meditacions setmanals i ensenyança de la Bíblia.
Els rebels marxistes van demanar a Stam que els ensenyés sobre el llibre d'Apocalipsi. N'havien sentit a parlar —però tenien una idea clara— sobre els conceptes revolucionaris del "mil·lenni", el "rapte de la pretribulació," i "Gog i Magog." Stam va començar a ensenyar tallers sobre el llibre i, finalment, va acabar escrivint un estudi en quatre parts i 1.600 pàgines de les visions de Joan.
El 2002, va ser convidat a explicar el llibre de l'Apocalipsi als líders del partit comunista a Cuba i la reunió va acabar de forma inesperada en una conversa en la tarda-nit amb Fidel Castro. El líder revolucionari tenia preguntes sobre l'Apocalipsi i va començar a interrogar Stam i els altres evangèlics presents, sobre el llibre.
Stam li va dir que les tenebroses visions del profeta eren crides al penediment i que la paraula apocalipsi és sovint malentesa. No vol dir catàstrofe o desastre, sinó més aviat el descobriment o manifestació de l'esperança en Crist.
Castro es va excusar a les dues de la matinada perquè havia d’anar a una altra reunió, però abans de marxar va demanar als ministres que li expliquessin l'evangeli. "Expliqueu què significa," va dir. "Qui sap, podria ser [que ja sóc] cristià sense [ni tan sols] saber-ho." Van explicar l'evangeli i després van pregar per ell.
En els seus darrers anys, Stam no va poder viatjar tant, però va continuar tenint una gran influència a Amèrica Llatina i inspirant els "evangèlics radicals."
"El que distingia a Stam era la fiabilitat i l'honestedat amb què va dur a terme la seva tasca com a teòleg i intèrpret de la Paraula de Déu," va escriure el teòleg peruà Samuel Escobar.
Stam ha deixat enrere la Doris, tres fills, cinc néts i un besnét.
Traduït per Xavier Memba