Els problemes, a les Escriptures, s’assemblen als reductors de velocitat que sovint trobem a la carretera: pot ser que resultin frustrants, i que facin mal als incauts, però de fet ens obliguen a reduir la marxa i fixar-nos-hi més. La tensió genera reflexió. Les contradiccions aparents ens forcen a escodrinyar els texts amb més profunditat. Quan Déu els va inspirar, sabia el que feia.
Quan estudiem els evangelis, ràpidament trobem el problema de les diferències importants entre les genealogies de Jesús a Mateu i a Lluc. El primer capítol de Mateu llista quaranta-dues generacions, fins a arribar a Abraham; el tercer capítol de Lluc conté setanta-set generacions, fins a arribar a Adam. D’entre les dotzenes de noms entre David i Jesús, només cinc apareixen a ambdues llistes. Pitjor encara, Jesús té dos avis paterns diferents: Jacob (Mateu 1:16) i Elí (Lluc 3:23).
Els intents per resoldre aquestes disparitats sovint se centren en la branca de Mateu, en part perquè la seva genealogia sembla que estigui més motivada per la teologia—les nombroses llacunes, les dones que hi apareixen, els tres grups de catorze, i d’altres—. Assumim que Lluc es limita «exclusivament als fets», mentre que Mateu s’hi recrea per donar un missatge concret. Aquest raonament, però, degrada tant l’historiador que trobem en Mateu com el teòleg que trobem en Lluc. Sóc de l’opinió que la genealogia que Lluc ens ofereix té una agenda teològica, tant com la té la que ens ofereix Mateu, i fins i tot més.
Considerem com Lluc llista setanta-set generacions, d’Adam a Crist. Aquest número fa referència al sàbat. Ens recorda la venjança setanta-set vegades més gran de Lèmec (Gènesi 4:24), així com el perdó que s’ha d’oferir setanta vegades set de Jesús (Mateu 18:22). Evoca l’any jubilar (Levític 25:8–55), que s’observava un cop cada «set setmanes d’anys». Jesús proclamà l’acompliment de la promesa del jubileu a Lluc 4:16–21, un esdeveniment predit dos capítols abans, quan el requeriment de tornar a casa pel cens recorda el manament jubilar de tornar, cadascú, «a la propietat de la seva família» (Levític 25:10).
Un altre fet també significatiu és que Lluc introdueix la seva genealogia no com l’inici de la vida de Jesús, sinó com l’inici del seu ministeri, quan tenia «uns trenta anys» (Lluc 3:23). Trenta és un número important. Els sacerdots començaven el seu ministeri a aquesta edat (Nombres 4:3), la mateixa edat que David tenia quan va esdevenir rei (2a Samuel 5:4), i quan Ezequiel va veure les visions profètiques de Déu (Ezequiel 1:1). Amb la decisió d’introduir la seva genealogia en aquest moment concret, Lluc estableix una relació entre el llinatge de Jesús i el seu ministeri com a profeta, sacerdot i rei. Arribant fins a Adam, i no tan sols fins a Abraham, mostra Jesús com a profeta a totes les nacions, sacerdot a tots els grups ètnics i rei sobre tota la terra.
Després trobem la qüestió dels avis paterns de Jesús. Ja des d’inicis del segle tercer s’ha especulat que Josep havia tingut dos pares, ja sigui perquè va ser adoptat legalment, o perquè era fill d’un matrimoni levirat (segons aquest costum jueu, si un home moria sense descendència, el seu germà havia de casar-se amb la vídua per preservar la línia familiar). Si fos així, aleshores Josep seria fill tant d’Elí com de Jacob. Això sempre m’havia semblat una defensa apologètica un pèl desesperada, fins que vaig adonar-me que a Lluc 3 trobem diverses referències al matrimoni levirat i a l’adopció legal.
Una d’aquestes referències és la que fa menció a Herodes i el seu germà Felip (Lluc 3:1). Herodes s’havia casat amb la dona de Felip, i això feia enfadar els jueus observants—i més endavant va ser la causa perquè Joan el Baptista fos decapitat (Marc 6:17)—. És a dir, el relat de Lluc sobre la vida adulta de Jesús comença amb un home que viu en adulteri en un «matrimoni levirat», ja que el seu germà encara és viu.
Una altra referència és al mateix Jesús: «i, segons creien, era fill de Josep» (Lluc 3:23). Des d’un punt de vista legal, Jesús era fill de Josep, però Josep no era el seu pare biològic. Com Gabriel havia explicat a Maria, Jesús seria anomenat «Fill de l’Altíssim» i «Fill de Déu» (1:32, 35).
Fins i tot en trobem un exemple a Joan el Baptista, qui, com és conegut de tothom, es refereix a la corretja de les sandàlies de Jesús així: «i jo no sóc digne ni de deslligar-li» (3:16). L’acte de deslligar la corretja de les sandàlies era el moment cabdal de la cerimònia de l’halizà, el procés que lliurava un home del matrimoni levirat (Deuteronomi 25:9; Rut 4:7). Potser, com digué Gregori el Gran, Joan estava declarant que no tan sols estava per sota de Jesús, sinó que també era indigne de reemplaçar-lo com a espòs veritable d’Israel. Joan era l’amic de l’espòs, no l’espòs (Joan 3:29).
En aquest context més ampli, el trencaclosques d’Elí i Jacob no és una coincidència, sinó més aviat un patró; un patró que podem passar per alt si no alentim el pas fins a gairebé aturar-nos. Donem gràcies a Déu pels reductors de velocitat.
Andrew Wilson és pastor a King’s Church London, i autor de Spirit and Sacrament («Esperit i sacrament», Zondervan). Seguiu-lo a Twitter @AJWTheology.
