Aquesta és la tercera part d’una sèrie de sis assajos escrits per un grup representatiu de destacats acadèmics que fan una revisió del lloc que ha d’ocupar el «Primer Testament» en la fe cristiana contemporània. —Els Editors
Sóc un número més en les estadístiques de la generació Y (també coneguda com a millenials). Coneguts, al món anglosaxó, com «la generació angoixada», la majoria de nosaltres estem estressats, i experimentem nivells d’ansietat que interfereixen en la nostra feina i que doblen els valors normals. Som els líders en una crisi de salut mental, en un món en què molts pensen que l’ansietat, en termes generals, va a l’alça.
Fins fa poc, jo no pensava que fos una persona angoixada. Aleshores, en un sol any, vaig acabar d’escriure la tesi per al meu doctorat a Anglaterra, vaig treballar en diverses feines a temps parcial per poder pagar totes les despeses, vaig esquinçar-me el lligament lateral intern del genoll (amb la meva dona embarassada de trenta-sis setmanes), vaig esdevenir pare per primera vegada, vaig trobar una feina acadèmica, vaig obtenir un visat de treball, vaig traslladar-me a l’altre costat de l’oceà Atlàntic, vaig trobar una residència, vaig completar el meu primer semestre com a docent i vaig defensar la meva tesi doctoral. De cap manera es pot dir que tot això sigui dolent, ni la fi del món; algunes d’aquestes coses van ser molt bones. Però, un cop va estar tot enllestit, estava esgotat i angoixat.
La meva història no és única. Els llocs de treball cada vegada són més mòbils; això dóna peu a un risc d’aïllament i de treballar excessivament. A la gent jove se li diu que vagin on vulguin i facin allò que vulguin, però la seva salut mental n’està pagant el preu. I això sense entrar en problemes més importants com les addiccions, l’abús de substàncies, les malalties cròniques, l’atur, les persones en situació de sense llar, i multitud d’altres xacres que afecten molta gent avui dia. Com a resposta a això ha sorgit una indústria florent del benestar, plena de terapeutes d’Instagram, gossos per al benestar i joguines per alleujar l’estrès. Com a cristians podem sentir la tensió—fins i tot el sentiment de culpabilitat—quan un metge, o un llibre d’autoajuda, milloren la nostra salut mental més que no pas una lectura de la Bíblia.
Com algú que ha cercat ajuda professional per l’ansietat, puc dir que la meva recuperació sempre ha estat ancorada en la Bíblia, especialment en un passatge de l’Antic Testament: «No tinguis por, que jo sóc amb tu. No et neguitegis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta bondadosa» (Isaïes 41:10). Si acceptem la saviesa dels mitjans, o fins i tot d’alguns líders cristians, el meu alliberament no hauria anat així; no amb l’ajuda d’aquest Antic Testament «sec i polsegós». Però mentre d’altres donen sepultura a aquests textos i els reciten un panegíric, jo els trobo plens de vida.
Gràcies a Déu no sóc l’únic que ho fa. Moltes de les nostres cançons de lloança més terapèutiques estan plenes de referències a l’Antic Testament; aquí hi podem incloure Raise a Hallelujah [«Canta al·leluia»] i Blessed Be Your Name [«Beneït sigui el teu nom»]. El guardonat llibre The Crucifixion [«La crucifixió»] de Fleming Rutledge descriu com comunitats que pateixen marginalització durant generacions troben consol en les històries de l’Antic Testament que tracten d’exili i d’alliberament. Això es pot comprovar en el discurs de Martin Luther King Jr., Jo tinc un somni, en què King emprà temes de l’Antic Testament, entre els quals una al·lusió al salm 30, per donar confort a la seva angoixada audiència.
Els textos de la Bíblia—especialment de l’Antic Testament—són extremadament antics. Van ser escrits molt abans de la present crisi de salut mental; però no són ni irrellevants davant les nostres preocupacions, ni són merament un rerefons per un Nou Testament més útil. De fet, el fet d’explicar les històries de diversos individus i les seves experiències més dures fa que l’Antic Testament no sigui tan extremament antic, ja que aporta una forma especial de teràpia de grup.
Aprendre de l’experiència
La rellevància de l’Antic Testament a l’hora de tractar l’ansietat comença per la seva composició. L’Antic Testament és el producte de dotzenes d’autors durant un mil·lenni sencer. Per tant, fa un catàleg amb un nombre aclaparador d’esdeveniments traumàtics, des de l’assassinat d’Abel i l’opressió d’Israel a Egipte, fins a la violació de Tamar i l’exili a Babilònia, per donar uns pocs exemples. Aquí s’hi troba una diferència amb el Nou Testament, que està molt enfocat en uns temes i va ser acabat tan ràpidament que esdeveniments similars del segle primer—com la destrucció del Temple o l’erupció del Vesuvi que va arrasar Pompeia i podria haver matat dotzenes de cristians de l’església primitiva—no van ser registrats.
Imaginem-nos que som a prop del World Trade Center l’onze de setembre de 2001. Quins pensaments i sentiments correrien pel nostre cap? Gairebé tots els americans que eren vius durant aquests atacs recorden on eren aquell dia fatídic, i què sentien veient repetidament a les notícies l’esfondrament de les torres. Les experiències subjacents als textos de l’Antic Testament no són gaire diferents. Almenys un esdeveniment pertorbador per a la societat en conjunt—des d’un desastre natural o una invasió militar, fins a l’exili nacional o un escàndol polític—és al darrere de quasi tots els escrits de l’Antic Testament.
Així doncs, no ens ha de sorprendre que l’Antic Testament estigui més saturat amb els famosos «no temis» bíblics que el Nou Testament. Aquests documents destil·len una saviesa mil·lenària, ens condueixen davant de l’assemblea dels més vells d’entre els ancians i dels més entesos d’entre els savis, per aprendre què significa confiar en Déu.
Mostrar solidaritat
Una de les maneres amb què l’Antic Testament dóna confort als qui estan angoixats és a través de la seva dependència de dos gèneres literaris agradables. El primer és la narrativa històrica, que es pot trobar en llibres com el Gènesi o Josuè. A diferència d’alguns perfils a les xarxes socials, que estan curosament dissenyats per a presentar només la millor cara, la més emocionant i exitosa, d’una persona, aquestes narratives deixen veure un retrat més complet. Els personatges són presentats tant amb els seus assoliments com amb els seus fracassos. Tenim Moisès, l’orador poruc (Èxode 4:10); Acaz, el monarca desesperat (2a Reis 16:7); i Noemí, la sogra amargada (Rut 1:20–21). Aquests personatges treuen l’estigma de l’ansietat i ens recorden que Déu treballa a través de persones crebantades, enfonsades psicològicament i espiritual.
Els salms complementen les narratives oferint instantànies d’individus que responen a l’ansietat. Més que no pas un resum endreçat amb l’objectiu de compartir sobre el passat, la pregunta penetrant de David «Fins quan, Senyor?» (Salms 13:1) ens convida a compartir el seu sofriment actiu, i també ens dóna permís per implorar a Déu que acabi amb el nostre sofriment. Assaf expressa l’inexpressable quan diu que Déu li ha donat tan sols «el pa de plors» (Salms 80:5). Encara més important, aquest grup de veus humanes proveeix de solucions teològiques: «El Senyor està a favor meu, no tindré por; què pot fer-me un mortal?» (Salms 118:6). El confort dels salms es pot sentir, especialment, quan recordem que són cançons, compostes per a ser cantades, i que són Paraula de Déu inspirada. Això vol dir que, com va assenyalar Joan Calví, quan cantem els Salms durant les proves, és com si l’Esperit de Déu estigués cantant a través nostre.
Els textos de l’Antic Testament, sens dubte, no sempre ens semblen un bon recurs per a combatre l’ansietat. Hi ha moments que semblen un cop de puny literari a l’estómac; en aquesta categoria trobem la promesa de Miquees sobre el judici del poble d’Israel (Miquees 2:3–5), i històries de proves severes, com el quasi sacrifici d’Isaac per part d’Abraham (Gènesi 22:1–18). Lluny de confortar-nos, aquests textos només fan que la nostra ansietat augmenti. Però si els llegim atentament, trobem que totes les històries són redemptores, ja que l’ansietat és momentània i té com a objectiu apropar-nos més a Déu en fe i esperança. En cap cas és la intenció dels autors bíblics jugar constantment amb les pors dels creients, ni tampoc arrencar la seva fe d’un Déu bo.
Plantejar la pregunta existencial
Més enllà de compartir històries i confortar-nos, els textos de l’Antic Testament sovint plantegen un repte: posarem en pràctica la fe que professem? Pot semblar un tema molt fatigós, però és exactament el que cal que sentim en cas que l’ansietat sigui, almenys en part, producte de la nostra voluntat—un hàbit mental amb el qual es pot lluitar—. Mentre vaig estar fent conselleria basada en les fortaleses, amb un professional, aquest va ser el tema que discutíem recurrentment. «El teu Déu, ¿no és un Déu d’amor i cura infinits? Com s’entenen junts, la teva ansietat i això?». És incòmode, el fet de tenir un no-cristià insistint en la desconnexió entre la teva ortodòxia i la teva ortopraxi, però tenia raó. Només podem dir la Pregària de la Serenitat massa estona sense que el vers «coratge per a canviar les coses que puc canviar» esdevingui un imperatiu en comptes d’una afirmació.
L’Antic Testament encaixa a la perfecció en aquest canvi, que ens porta del confort al manament. Josuè diu als israelites que entrin a Canaan amb coratge (Josuè 1:18). Els proverbis mostren el contrast entre els malvats i els qui són de Déu basant-se en com reaccionen davant la por i l’ansietat: «El malvat fuig encara que ningú no el persegueixi, però el just es manté com un lleó» (28:1, BEC). A Isaïes, el profeta desafia Acaz quan aquest es preocupa per l’amenaça d’una invasió militar: «Si no teniu fe, no us podreu mantenir ferms» (7:9, BCI).
Aquests manaments, crucialment, no són decretats per un Déu que assenyala amb el dit i es queda en un segon pla mentre veu com som llançats als terrors de la vida. Aquest Déu és sempre-present, i—fins i tot tenint en compte que és una ordre—ja està caminant al nostre costat, portant-nos per camins que no podríem transitar per nosaltres mateixos. Aquest és el missatge a Salms 23:4: «Fins si hagués de passar per la vall tenebrosa no tindria cap por, perquè tu estàs amb mi» (BEC, cursiva afegida per l’autor). Aquesta traducció ens ajuda a veure que Déu camina amb nosaltres, no tan sols quan ens apropem a la mort, sinó en tots els moments foscos de les nostres vides. Ell sempre hi és.
Quan aquest Déu sempre-present ens demana ser ferms i valents, trobem un paradigma sorprenent a l’hora de tractar amb l’ansietat. La vida de fe és difícil, i requereix que confiem en Déu més enllà del que els nostres ulls poden veure. Però una vida d’incredulitat encara és més difícil, ja que capitula davant la por, i perd Déu de vista en el pànic subseqüent. Sigui com sigui, això no es tracta del cas proverbial del dubte que desplaça la fe. El dubte és una eina per qüestionar les nostres pors. És l’ansietat en si que soscava la fe. La nostra vocació, com a creients angoixats, és veure i apreciar la contradicció entre la nostra ansietat i el Déu que ens estima. Amb l’ajuda d’altres tècniques, i potser també de medicaments, lluitem contra l’ansietat mitjançant la confiança en Déu.
Aquest repte ha tingut conseqüències importants per a mi, personalment. Se’m dóna molt bé controlar la meva vida. Puc preveure exigències i necessitats, gestionar projectes i perseverar. Planifico cada dia hora a hora (de vegades fins i tot més detalladament), i treballo amb d’altres, sigui la meva esposa o un col·lega, per assegurar-me que estic complint amb les meves responsabilitats, a casa i a la feina. Però, en els meus moments més foscos, especialment quan estic cansat, m’angoixo amb les coses que mai podré controlar. M’amoïno per accidents d’avió, càncers… fins i tot per haver d’interactuar amb desconeguts.
Si no els mantinc sota control, aquests pensaments esdevenen el soroll de fons a la meva vida. Per tant, trobem gràcia quan sentim que la nostra ansietat està creant coses il·lusòries; o, en les paraules de Martí Luter—un teòleg que va lluitar contra l’ansietat com ningú altre—l’ansietat és tot el que Satanàs pot fer-nos ara, ja que el Senyor és «una torre forta: el just s’hi refugia i s’hi troba segur» (Proverbis 18:10).
Teràpia trina
Encara que l’Antic Testament recull multitud de personatges, des de profetes fins a reis, per reflexionar sobre les seves lluites amb la fe i l’ansietat, s’hi pot sentir una sensació d’incompletesa. El seu consell humà té un límit. Per tant, aquest cor de veus ens porta davant la presència de Déu, al seu consell. Déu dóna suport a Moisès amb les plagues; Isaïes porta la paraula del Senyor a Acaz; Noemí rep una resposta a les seves oracions. Aquestes veus humanes apunten cap a una solució divina. Fins i tot Job implora: «Si hi hagués un àrbitre entre ell i jo, que tingués autoritat sobre tots dos» (Job 9:33).
Aquí és on el Nou Testament salta a la palestra. Se centra en el cataclisme més gran de la història, la mort del Fill de Déu, i en com els cataclismes de l’Antic Testament troben una solució en Ell. Però el Nou Testament mai abandona el patró de redempció de l’Antic Testament, especialment el confort que ens ofereix d’un Déu que camina amb nosaltres per «la vall tenebrosa». L’encarnació de Jesús, aquella nit profètica a Betlem, permet que Déu pugui entrar en el nostre sofriment encara més plenament, fins i tot en cas de malalties mentals.
Per quan Jesús ha arribat a Getsemaní, diu que sent dolor, o «a l’ànima una tristor de mort» (Mateu 26:38, BCI). Aquesta expressió prové del terme grec lýp (pronunciat lu-pei), probablement l’emoció més temuda a l’antiguitat. Alguns acadèmics suggereixen que és equivalent a la nostra noció de depressió. Era tan problemàtica que els estoics, els filòsofs grecs famosos per intentar evitar les emocions negatives, creien que no tenia cura. Era un estat mental inguarible.
Penjat a la creu, aquest Déu-home, en la seva desesperació, gira la mirada—ho heu endevinat—a l’Antic Testament. «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mateu 27:46; Salms 22:1). Aquí entrem en el misteri del Déu tri. No podem saber amb certesa què li diu l’Esperit a Jesús mentre expressa aquesta angoixa de mort. Però probablement devia ser quelcom relacionat amb el contingut del salm que estava recitant: «anunciaran la seva justícia al poble que ha de néixer, i diran: “Això és obra del Senyor”» (v. 31, BEC).
La nota final d’esperança al salm 22 prefigura la resurrecció de Jesús, i és un esdeveniment que té moltes més implicacions que no ens podem pas imaginar. Si Jesús pot arribar als llocs més foscos de la ment humana a Getsemaní, i sortir-ne ressuscitat i vindicat, nosaltres també—mitjançant la fe en Ell—serem aixecats a una nova vida i amb una nova psicologia. Aquesta comprensió aporta un encoratjament molt gran a tots els qui estan angoixats.
Per mi l’ansietat sempre ha estat una sensació de fatalitat imminent. És difícil desprendre-se’n, el desastre sembla inevitable. No hi ha sessió de conselleria ni consell savi que pugui fer-la fora del tot. Però en la teràpia del Pare, el Fill i l’Esperit Sant hi ha la promesa que la nostra ansietat, més tard o més d’hora, acabarà; aquesta perspectiva ens ajuda a aguantar unes vides sovint angoixoses. Encara millor: aquesta promesa presagia la llibertat total de l’ansietat, i de tota malaltia mental, quan rebem els nostres cossos nous i ens posem dempeus per a celebrar la victòria de Crist amb ments que coneguin l’«amor perfecte» de Déu que «foragita la temença» (1a Joan 4:18, BCI).
B.G. White és professor ajudant d’estudis bíblics a The King’s College New York i membre del Center for Pastor Thelogians.