Aquesta és la segona part d’una sèrie de sis assajos escrits per un grup representatiu de destacats acadèmics que fan una revisió del lloc que ha d’ocupar el «Primer Testament» en la fe cristiana contemporània. —Els Editors
No sempre vaig sentir tant d’odi per aquesta frase. La tradició de l’església on vaig créixer provenia dels avivaments fronterers de finals del segle XVIII. Una de les característiques dels bons predicadors dels avivaments raïa en la seva habilitat per posar els pecadors a les mans d’un Déu irat, sovint «el Déu de l’Antic Testament», per després transferir-los a les mans misericordioses i amoroses «del Déu del Nou Testament» que va ser revelat en Jesucrist. Aquest fort contrast va ser bàsic per al meu enteniment de Déu durant la meva joventut.
No va ser fins que vaig arribar a la universitat, mentre estudiava un màster en Antic Testament, que vaig entendre que aquest contrast era una construcció falsa, a diferents nivells. A la seva col·lecció pòstuma Letters from the Earth [«Cartes de la Terra»], el provocador teològic Mark Twain la va encertar de ple quan va observar que el Déu del Nou Testament, qui aparentment havia inventat l’infern, havia de ser «mil milions de vegades més cruel que no pas ho havia estat a l’Antic Testament». O què podem dir de l’observació de G.K. Chesterton a The Everlasting Man [«L’home etern»], quan comenta la dificultat de fer encaixar l’amor i pena que Jesús sent per Jerusalem amb el judici sobre Betsaida, que la llança al fons del pou, més que no pas Sodoma?
Però no només es tracta que Jesús va ser molt més dur que el que ens deixen percebre les històries de l’escola dominical. També hi ha el fet que «el Déu de l’Antic Testament» va demostrar ser més amorós, misericordiós, perdonador i compassiu que el que vaig sentir dels mestres i predicadors de la meva joventut.
Un Déu de compassió maternal
Si no llegim l’Antic Testament ens estarem perdent moltes coses bones; no tan sols ens parla d’embriaguesa, sexe i violència. Ens perdem material teològic important, paraules que reflexionen sobre la persona i el caràcter «del Déu de l’Antic Testament». El nostre Déu.
Una de les declaracions teològiques més importants sorgeix sobre el final d’un dels punts més baixos en la relació entre Israel i Déu:
El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent: demano comptes de les culpes dels pares als fills i als fills dels fills, fins a la tercera i la quarta generació. (Èxode 34:6-7).
Poc abans d’aquesta declaració el poble havia fet un vedell d’or que representava el déu que els havia de menar fins a la Terra Promesa. Tant se val que això violés el segon dels Deu Manaments; el poble havia esdevingut impacient amb Moisès, que feia massa temps era a la muntanya amb Déu, i volia emprendre de nou el seu viatge. I mentre que Moisès va dissuadir Déu perquè no actués iradament contra Israel, Aaron no va poder dissuadir Moisès de la seva pròpia ira, que va comportar que els levites abatessin 3.000 dels seus compatriotes israelites en el nom del Senyor (Èxode 32).
Enmig de les conseqüències desastroses de la idolatria d’Israel, Déu els amenaça que no anirà amb ells a la Terra Promesa. Fins i tot la confiança de Moisès es veu afectada. Cercant que el confortés, Moisès demana veure la glòria de Déu, malgrat que Déu havia parlat amb Moisès al tabernacle com aquell que parla amb el seu amic (Èxode 33).
Tot això ens condueix a la proclamació d’Èxode 34:6-7, quan Déu descendeix a la muntanya per passar davant de Moisès. És especialment important, en aquesta declaració, la virtut que apareix llistada en primer lloc d’entre totes: Déu és compassiu. La paraula hebrea que hi ha al darrere de la paraula «compassió» és més rica perquè, com Beth Tanner nota al comentari on és coautora, The Book of Psalms [«El llibre dels Salms»], també pot significar «úter». Per tant, una traducció més acurada podria ser «compassió maternal».
A Èxode 34 Déu encara passa comptes amb Israel pel seu pecat. Però Déu ho fa basant-se en la compassió maternal. Moisès demana a Déu: «Recorda que aquesta gent són el teu poble» (Èxode 33:13). La resposta positiva de Déu l’identifica en primer lloc amb la compassió maternal; això sembla assenyalar que, malgrat que Déu s’enfada amb Israel, com ho fa una mare amb els seus fills, Déu mai no els oblidaria, de la mateixa manera que una mare mai abandonaria els seus fills. El Déu de l’Antic Testament és el nostre Déu, un Déu de compassió maternal que confronta el pecat flagrant i promet un futur més enllà dels fracassos. Donar una imatge del Déu de l’Antic Testament en termes d’ira només reflecteix una part de la identitat de Déu i no aconsegueix veure que, segons Èxode 34, l’essència del caràcter de Déu comença amb la compassió maternal.
Compassió per totes les generacions
Moltes generacions després de Moisès i d’Egipte—de fet, diverses generacions després del retorn d’Israel de l’exili—els sacerdots en temps de Nehemies van emprar el llenguatge d’Èxode 34:6-7 en una pregària nascuda de la seva preocupació per si Déu havia abandonat el seu poble (Nehemies 9:17). Malauradament el retorn de l’exili no va alleugerir les dificultats del poble sota l’imperi dels perses (9:36-37). Per fer les seves lluites encara més insuportables, el poble va sentir Esdres, l’escrivà, llegir la Torà, i aparentment això els va fer tan profundament conscients del seu pecat que no van poder evitar plorar (Nehemies 8).
Fins i tot quan els levites en la seva pregària exalçaven Déu per haver fet els cels i la terra, per haver escollit Abraham, i per haver lliurat Israel d’Egipte, també recordaven al poble que quan van refusar obeir el manament de Déu de prendre la Terra Promesa, Déu els havia perdonat, ja que Déu és «benigne i compassiu, lent per a la ira i ric en l’amor» (Nehemies 9:17).
Davant de les penúries post exili i del pecat del poble, els levites van assentar la seva esperança de futur en Déu, que no havia abandonat Israel en el passat per causa de la seva gran compassió maternal (9:19). La gent havia donat l’esquena a la Llei i assassinat els profetes en els dies dels jutges, i així i tot Déu encara havia respost als seus clams amb compassió maternal (9:27), una vegada i una altra (9:28). Les coses no van millorar amb la monarquia; el poble seguia pecant i matant profetes. Tot i això, Déu va refusar abandonar el poble, per causa d’aquesta gran compassió maternal, perquè Déu és, simplement, misericòrdia i compassió maternal (9:31).
Aquesta visió de Déu em recorda una mare que vaig conèixer quan vaig ser pastor per primer cop a Ohio. El seu fill havia esdevingut drogoaddicte i s’havia ficat en molts problemes. Ella i el seu marit ho havien intentat tot: diversos centres de rehabilitació; havien estat autoritaris; havien mostrat amor sever. Res havia servit. Així i tot, cada vegada que el seu fill tornava a casa, ella el perdonava, sabent que probablement li tornaria a fer mal. Però era el seu fill. Era sa mare. De la mateixa manera, a pesar de generació rere generació en què els fills de Déu van pecar contra Déu—fins al punt de matar els profetes de Déu!—Ell tornava a donar la benvinguda a casa als fills d’Israel (i a nosaltres, també!) amb compassió maternal, una vegada i una altra. Què més se suposa que ha de fer un progenitor?
Tots som fills de Déu
El llibre de Jonàs serveix, una mica, com una meditació sobre la gran compassió de Déu, que s’estén més enllà de les fronteres d’Israel, fins i tot cap als enemics d’Israel. Aquesta història sí que s’explica quasi correctament a les escoles dominicals. Déu va manar a Jonàs que anés a Nínive, la capital dels opressors assiris d’Israel. Però Jonàs va fugir; Déu va intervenir i va fer que Jonàs fos llançat d’un vaixell, a la panxa d’un gran peix. Després d’un temps per reflexionar sobre les decisions que havia pres a la seva vida, Jonàs va pregar i el peix el va vomitar a terra ferma. Jonàs, finalment, va acomplir el seu encàrrec original i va proclamar l’enderrocament imminent de Nínive. Per a gran sorpresa dels lectors, Nínive va penedir-se i Déu va perdonar-la.
Potser Jonàs també es va sorprendre quan Nínive va penedir-se. Però no es va sorprendre que Déu perdonés. El que no recordo de l’escola dominical és com es va arribar a enfadar Jonàs, perquè sabia, com Moisès i els sacerdots dels temps de Nehemies sabien, que Déu és un «Déu clement i ple de bondat, lent per a la ira i gran en misericòrdia, i que et repenses de fer el mal» (Jonàs 4:2). Jonàs va fugir perquè, fins i tot no podent predir què farien els assiris, sabia què faria Déu: Inevitablement, en la seva compassió, Déu perdonaria els habitants de Nínive al primer senyal de penediment.
Al capdavall, els assiris també són fills de Déu. Recordo, a la mateixa església a Ohio, els tons aspres amb què un dels ancians menyspreava «els japonesos», a causa de la seva perspicàcia industrial, que amenaçava l’estabilitat industrial dels EUA. Però també són fills que Déu va portar al món. De manera similar, recentment molts cristians han expressat la seva fúria contra el nostre proïsme musulmà, sentint-se amenaçats per la seva presència, tement que estiguin envaint el nostre país. Però aquests veïns musulmans també són fills que Déu va portar al món. L’Antic Testament està ple d’enemics d’Israel, i nosaltres no sentim que ens faltin enemics, contra el nostre país i els nostres costums. El Llibre de Jonàs ens recorda que la compassió maternal de Déu també s’estén cap als nostres enemics, ja que tots som fills de Déu.
Evidentment les mares no són, merament, les persones que és més probable que ens perdonin, fins i tot més enllà del que fóra raonable. També venen, de bona gana, en defensa nostra en temps complicats. La meva pròpia mare és així. Recordo quan les meves germanes i jo érem joves: el banc no ens ho va posar fàcil quan vam voler fer un dipòsit en un compte d’estalvi per Nadal sense cap mena de mitjà d’identificació. La meva mare va anar amb nosaltres a l’oficina del vicepresident del banc, i li va explicar que érem els seus fills i que esperava que ens tractessin millor. No recordo haver tingut cap altre problema després d’això.
El salmista que prega en el salm 86 clama a Déu perquè expressi una compassió maternal de manera similar, tot i que els problemes del salmista, de ben cert, superen el nostre petit incident amb el banc. El salmista coneix el perdó de Déu (Salm 86:5) però s’adreça a Déu perquè guardi la seva vida (v. 2), perquè respongui a la seva tribulació (v. 7) per causa dels enemics que l’ataquen, la «turba de violents… que em vol matar» (v. 14). I de la mateixa manera que el salmista mira a la cara els enemics violents, també recorda aquesta forta afirmació amb ecos a Israel i més enllà: «Però tu, Senyor, ets Déu compassiu i clement, tardívol per a la còlera i abundós de benignitat i fidelitat» (v. 15).
El salmista sap que Déu veu aquesta situació des de la compassió maternal que mou la persona a rescatar el fill de la casa en flames, a donar la mateixa vida pel fruit del ventre. La compassió maternal remou, dins del progenitor, una defensa apassionada de la vida d’aquell a qui ha donat a llum, a esquivar l’atacant i oferir un lloc segur en un món violent. Aquest també és el Déu de l’Antic Testament, el nostre Déu, que en la seva compassió maternal salva (v. 16).
Caminar i estimar de la mateixa manera
Si estudiem l’hebreu darrere d’aquest terme amb una concordança Strong, veurem que les diferents formes de «compassió maternal» es donen unes 150 vegades a l’Antic Testament. Què passaria si, en comptes d’ignorar el gran tema de la compassió maternal perquè veiem una deïtat iracunda i venjativa, de l’Antiga Aliança, que d’alguna manera no és el mateix Déu revelat en Jesús, les nostres esglésies fessin un recorregut d’un any estudiant aquestes 150 referències i la compassió maternal passés a ser part de la nostra alimentació habitual de les Escriptures?
Seria d’esperar que una de les coses que passarien seria que adoraríem i pregaríem amb una major gratitud cap al nostre Déu, que «és el mateix ahir, avui i pels segles» (Hebreus 13:8). Quan participéssim en la mesa del Senyor, veuríem que l’expressió del perdó de Déu en Jesús és l’acte definitiu de compassió maternal de Déu per tots els seus fills, els quals Déu ha estimat des del naixement del primer fill al Jardí de l’Edèn. I, en aquest mateix pa i vi que Jesús ofereix, veuríem que l’acte de lliurament del poder del pecat i la mort en Jesús és la culminació de molts actes de salvació dels enemics que Déu ha representat una vegada i una altra pels fills de Déu.
I seria d’esperar, també, que les nostres esglésies s’assemblessin més als llocs on donar la benvinguda a una humanitat fallida, com Déu desitjaria que fos. Quan veiéssim tots els llocs a l’Antic Testament en què Déu expressa compassió maternal—i el poble d’Israel fa el mateix—, ¿no ens veuríem abocats a deixar de banda la nostra pretesa superioritat moral en què caiem amb tanta facilitat, i a deixar de banda la denigració dels enemics en què també caiem amb tanta facilitat, i a obrir les nostres comunitats a tots els fills de Déu amb una benvinguda compassiva? ¿No ens veuríem abocats a protegir les vides que són sota amenaça de mort a les nostres ciutats i comunitats?
Potser ens adonaríem que permetem que les primeres impressions ens enganyin, i que el Déu de l’Antic Testament és més complex i emocionant i, bé… maternal, que el que pensàvem. Potser deixaríem de dir: «Déu de l’Antic Testament» i diríem, simplement, «el nostre Déu».
Robert L. Foster és professor de Nou Testament i religió a la Universitat de Georgia. És autor de We Have Heard, O Lord: An Introduction to the Theology of the Psalter (Fortress Academic).
