Una de les coses que m’alegra el cor és rebre un missatge de correu electrònic durant la darrera part de la Quaresma amb el missatge “Bona Pasqua!” o “Jesús ha ressuscitat!” Haig de resistir-me a la temptació de respondre, “Encara no!” Totes aquestes proclames, tot i ser benintencionades, m’empenyen cap a una destinació a la qual encara no estic preparada per arribar. Abans de poder experimentar el goig del diumenge de Pasqua, m’espera un llarg viatge.
Cada any durant la Quaresma, adreço els meus peus espirituals cap a Jerusalem, disposant-me a fer camí cap a la creu i la tomba buida. El camí és llarg i difícil, recorrent els turons i les valls de la pregària, la confrontació personal i el penediment. Però és necessari—cada pas que dono prepara el meu cor per a la resurrecció.
Com a historiadora, trobo model i guia per a la Quaresma en cristians que, en èpoques passades, feien coincidir els seus viatges físics amb els espirituals. A l’època medieval, per exemple, els pelegrins viatjaven regularment a Jerusalem per reproduir els darrers dies de Jesús a la Terra. El pelegrinatge a Jerusalem es va convertir en una tradició ja al segle IV quan l'emperador Constantí “el Gran” va erigir una basílica sobre el que llavors es va donar a conèixer com la nova descoberta del lloc de la crucifixió.
Acabada l’any 335, aquesta basílica, coneguda com l’Església del Sant Sepulcre, va atreure aviat els fidels del món. A més de la capella del Calvari, l’església encabia el sepulcre o tomba de Crist. Per tal de poder adorar en aquests llocs de la vida de Jesús, molts cristians van apostar per fer un llarg i ardu viatge per arribar a Jerusalem.
Els pelegrins medievals arribaven a Jerusalem unes dotze setmanes després d’haver començat el seu viatge; una durada dues vegades el temps de la Quaresma. Nosaltres també hem experimentat la sensació d’una doble Quaresma (o més) en el darrer any.
A l’edat mitjana, els pelegrins que anaven a Jerusalem des del nord d’Europa i Anglaterra caminaven una distància sorprenent d’uns cinc mil kilòmetres (de mitjana). La ruta més comuna portava els pelegrins fins als peus dels Alps, a través de les muntanyes i després a Venècia, on els vaixells els transportaven pel mar Mediterrani. Arribats a Jaffa, una ciutat portuària de Terra Santa, els pelegrins cavalcaven en rucs cap a l’interior en direcció a Jerusalem. Cada tram del viatge era una aventura, i cada etapa els acostava progressivament al seu objectiu.
Aquests viatges tenien un caràcter quaresmal, netejant espiritualment els pelegrins a mesura que passaven pel seu llarg i entortolligat camí. Els pelegrins practicaven la renúncia en deixar enrere el confort i la familiaritat de les seves vides quotidianes. Alhora que també es veien immersos en una gran recerca espiritual.
WikiMedia Commons / Illustration by Mallory RentschEl frare del segle XV, Fèlix Fabri, va experimentar tot un seguit d’atacs de nostàlgia durant el seu viatge i lluitava per equilibrar la seva angoixa emocional amb el seu desig d’arribar a Jerusalem. Un cop va decidir continuar en el camí, llavors va haver d’enfrontar-se a una de les seves grans pors—el mar. Va pujar a una nau, confiant que Déu vetllaria per ell. Mentre el vent i les tempestes llançaven la nau d’una banda a l’altra, ell i els seus companys de viatge clamaven per la misericòrdia de Déu.
Penso en aquests viatges mentre començo el meu propi lent pelegrinatge per la Quaresma. Procurar quedar-me amb les meves pràctiques d’oració i penediment és una mica com emprendre un viatge de llarga distància. Estic en una llarga travessia, tot i que sovint vacil·lo, sobretot quan veig els passos de muntanya i les aigües tempestuoses encara per superar.
La temptació de saltar-me les parts més difícils d’aquest viatge sempre m’acompanya. Així i tot, sé que no estaré preparat per entrar a Jerusalem sense creuar les muntanyes i el mar. I segur que no hi arribaré a menys que, com el frare Fabri, clami a Déu. Adonar-me de la meva desesperada necessitat de Déu —i rebre la seva misericòrdia— és un dels regals de la Quaresma que no voldria sacrificar prenent una drecera durant el temps que dura. Així que poso un peu davant de l’altre i segueixo caminant.
Fèlix Fabri no és l’únic pelegrí que m’acompanya en el meu viatge. Trobo una altra companya de viatge en la laica Margery Kempe, a qui se li atribueix l’escriptura de la primera autobiografia en llengua anglesa. Kempe explica que Déu li va proposar anar de pelegrinatge a Roma, Jerusalem i a Santiago de Compostel·la. Primer, va marxar cap a Jerusalem, el 1413, plena de desig de “veure els llocs on [Jesús] va néixer i on va patir la seva passió i on va morir, juntament amb altres llocs sants on va estar durant la seva vida i també després de la seva resurrecció”.
Kempe va afrontar diversos reptes durant el seu pelegrinatge. Va xocar amb els seus companys de viatge, que finalment la van abandonar. Va travessar els Alps en ple hivern i va esperar-se tretze setmanes a Venècia per poder agafar un vaixell que anés cap a Terra Santa.
Tot i que les nostres experiències de viatge solen ser molt més eficients, potser podem simpatitzar amb el tipus de frustracions que va tenir Kempe. L’any passat, que el vam passar gairebé confinats a causa de la pandèmia, va fer que tots els nostres viatges s’assemblessin més a peregrinacions que a vols d’alta velocitat. Hem après de la manera més difícil que alguns viatges no es poden precipitar.
Això és especialment cert d'un viatge sagrat, que acaba quan el pelegrí pot arribar a la seva destinació i no abans—com en el cas de Gandalf a La germandat de l'anell, de Peter Jackson, que no arriba ni massa d'hora ni massa tard, sinó “precisament quan ha de fer-ho”.
Per als pelegrins medievals que es dirigien a Jerusalem, això significava que arribaven a Jerusalem unes dotze setmanes després d’haver començat el seu viatge; una durada dues vegades el temps de la Quaresma. Nosaltres també hem experimentat la sensació d'una doble Quaresma —o més— en el darrer any.
Si els pelegrins medievals es van embarcar en una “doble Quaresma” per arribar a Jerusalem, un viatger del segle XVI, Íñigo López de Oñaz y Loyola, va fer un viatge equivalent al total de quaresmes d'un any. Avui coneixem aquest viatger com Ignasi de Loiola. Després de viure una conversió espiritual, Ignasi va decidir batejar la seva nova fe amb un pelegrinatge a Jerusalem. A principis de 1522 va començar a caminar des de Loiola fins a Barcelona, on tenia previst salpar cap a Terra Santa. El seu pelegrinatge va incloure desviaments per les localitats catalanes de Montserrat i Manresa, on va romandre durant onze mesos.
La causa d’aquest retard no està clara. Alguns estudiosos creuen que Ignasi no va poder anar a Barcelona a causa dels informes de pesta a la ciutat. Sigui quina sigui la raó, Déu va utilitzar aquesta llarga pausa per formar-lo.
Durant la seva estada a Manresa, Ignasi passava diverses hores de cada dia pregant, llegint, escrivint i aprofundint el seu coneixement de Déu. Més tard va escriure a la seva autobiografia que Déu el va tractar “de la mateixa manera que un mestre d'escola tracta un nen a qui ensenya”. El fet d’haver-se de desviar de la seva ruta es va convertir en una escola per a l’ànima i va constituir les bases dels seus exercicis espirituals, un influent llibre de formació cristiana publicat el 1548.
Finalment, Ignasi va arribar a Jerusalem més d’un any i mig després d'haver iniciat el seu viatge. En aquest moment, ja no era un convers. La seva fe l’havia madurat i preparat per rebre el que només Terra Santa podia oferir-li. Ignasi escriu: “En veure la ciutat, el pelegrí va sentir un gran consol; i tal com testifiquen els altres, això era comú per a tots, amb una alegria que no semblava natural”.
Quan jo m'impaciento de camí a Jerusalem, recordo l'essència de la història d’Ignasi: un veritable pelegrí ha de viatjar lentament i fer pauses sovint per arribar on vol arribar. Si Ignasi s’hagués precipitat a Jerusalem, no hauria estat tan preparat per rebre l’alegria sobrenatural que Déu li va concedir a Terra Santa. Però es va prendre el temps necessari i va arribar amb el cor ple i preparat. El seu destí era la resurrecció.
Els fidels pelegrins al llarg de la història suggereixen que els nostres viatges més importants es fan millor a peu. I segur que no hi ha cap viatge més important o transcendental que el nostre pelegrinatge a la tomba buida. En dirigir els nostres peus espirituals cap a Jerusalem, podem mirar aquests pelegrins com a exemples a seguir. Ens conviden a frenar el pas i que ens prenguem el nostre temps. Caminar pel llarg camí. Sovint fent pausa. Buscant misericòrdia. Aquesta manera de viatjar ens permet preparar el nostre cor i adonar-nos de la nostra profunda necessitat del sacrifici de Jesús.
Quan arribem a la nostra destinació el matí de Pasqua, ens esperarà una visió gloriosa: un jardí, una pedra arrossegada, una tomba buida. La nostra alegria i consol, tal com va declarar Ignasi de Loiola, serà gran. Estarem més que preparats per a les bones notícies. I, finalment, jo estaré a punt per rebre correus electrònics amb la felicitació típica d’aquesta època de l’any: “Ell ha ressuscitat”.
Lisa Deam és doctora en història medieval de l’art per la Universitat de Chicago. Aquest article és una adaptació parcial del seu llibre 3000 Miles to Jesus: Pilgrimage as a Way of Life for Spiritual Seekers (Broadleaf, 2021).
Traduït per Xavier Memba
