La meva mare, Young Kim, va néixer a Corea l’any 1948, quan la nació estava al caire de l’abisme de la guerra civil. Abans que fes els cinc anys el país s'havia dividit en dos, Nord i Sud. La seva família, pròspera en el passat, ho havia perdut tot. Els seus pares van morir quan ella encara era adolescent. Va perdre els seus dos germans grans tan sols uns anys més tard. Més endavant, la meva mare va acabar en un matrimoni problemàtic. Es va separar del meu pare, i quan tenia poc més de trenta anys va emigrar als Estats Units, com a mare soltera, amb una maleta de roba, uns quants dòlars a la mà, i amb mi, un nen que començava a caminar. La seva vida ha estat una història de lluita, dolor i pèrdua. No obstant això, malgrat els reptes, sempre ha estat la persona amb més esperança que conec.
Si tinguéssiu l'oportunitat de preguntar-li d’on sorgeix aquesta esperança, ella us diria, sense cap mena de dubte, que Jesús és l’única font de la seva esperança. Us diria que des del mateix dia que es va trobar amb el Crist ressuscitat, fa gairebé quaranta anys, les circumstàncies sempre han ocupat un lloc secundari, darrere quelcom molt més immutable i invariable. Però aquest quelcom no és una utopia; no és un conte de fades immaculat i sofisticat, construït sobre idees felices ni la fantasia d'una vida lliure de problemes. La seva esperança es basa a aferrar-se amb determinació, sovint fins al punt de l’extenuació, a quelcom molt més fonamental. Consisteix a agafar-se decididament i sense vacil·lacions a quelcom que ha succeït i que succeirà.
A 1a Pere 1:13 llegim: «Per això, estant a punt amb el cos cenyit, manteniu-vos sobris, i espereu fermament la gràcia que rebreu el dia que Jesucrist es revelarà». En el grec original, la paraula traduïda com «a punt amb el cos cenyit» (anadzonumi) és un terme que descriu una preparació física. Es deriva d'una pràctica comuna al Pròxim Orient de l’antiguitat: quan la gent es recollia el vestit o túnica i se’ls posava per dintre la roba, cenyint-se per a l'acció física, ja fossin camperols que anaven cap al camp, soldats cap a la batalla, o corredors cenyint-se la roba per córrer sense impediments.
Em pregunto si Pere estava rememorant un dels seus primers encontres amb el Crist ressuscitat quan va escriure això a la seva primera epístola. Al final de l'Evangeli de Joan trobem la història de Jesús, ja ressuscitat, que s’apareix als seus deixebles prop el Mar de Galilea. Pere i els altres estan pescant; tan aviat com reconeixen Jesús cridant-los des de la riba, Pere «es va cenyir la túnica… i es llançà a l’aigua» (21:7). Es va cenyir la túnica. S’empra la mateixa paraula i metàfora que a 1a Pere 1:13. Quan Pere va veure Jesús, revelat, a la riba del Mar de Galilea, immediatament va cenyir-se la roba i va entrar en acció. Diverses dècades més tard, Pere convida els primers seguidors de Jesús a actuar de la mateixa manera vers l'esperança que ells tenien —i també tenim nosaltres— en «la gràcia que rebreu el dia que Jesucrist es revelarà».
Expectació i acció
Alguns lingüistes suggereixen que la paraula esperança (hope, en anglès) i la paraula salt (hop, en anglès) provenen de la mateixa arrel etimològica; això significaria que esperar quelcom és fer un salt expectant, saltar vers una possibilitat. Sigui cert, o no, la idea té implicacions interessants. Avui dia, la idea d'esperança ha estat cooptada per la passivitat, capant-ne la naturalesa orientada a l'acció. Esperem no haver de fer gaire cua. Esperem un bon diagnòstic. Esperem que tot surti bé.
Avui dia, pensem en l'esperança com una manera adulta d’entendre el desig. Aquesta és la raó per la qual, quan les nostres esperances semblen una mica massa extravagants, de vegades en diem «somiar truites» o, més formalment, «projectar els nostres desitjos». Però l'esperança dels cristians no es redueix a cap projecció de desitjos. L'esperança cristiana és un salt expectant, cap endavant. Actuem. Vivim en moviment. A la paràfrasi bíblica en anglès The Message («El Missatge»), Eugene Peterson tradueix el començament de 1a Pere 1:13 així: «Arromangueu-vos». L'esperança cristiana consisteix a arromangar-nos i posar-nos a la feina. És una mena d'esperança obrera, que ens prepara i disposa per embrutar-nos les mans, a treballar i esforçar-nos a fer el nostre camí cap a l'expectativa i la promesa.
Aquesta naturalesa radicalment contraintuïtiva de l'esperança cristiana està modelada per una resiliència i fortalesa que no es troben enlloc entre les representacions contemporànies d’esperança. L'esperança cristiana no es manté al marge, sinó que s'acosta al sofriment i el dolor que trobem al nostre món. Tim Keller escriu: «Mentre que la resta de cosmovisions ens porten a romandre al bell mig de les alegries de la vida, en previsió de les penes que vindran, el cristianisme capacita els seus seguidors per a romandre al bell mig de les penes d'aquest món, tastant l'alegria que vindrà». L'esperança cristiana no cau en l’engany del món, en les promeses de comoditat i facilitat en aquesta vida, mentre espera amb angoixa el pròxim cop que rebrà de la vida. En comptes d’això, l'esperança cristiana s'instal·la en la lluita de l'experiència humana, amb força i determinació. Sí, en aquesta vida hi trobarem dolor i patiment, però l'esperança cristiana capacita els qui la professen per resistir amb tota la dignitat d'imago Dei possible.
Penso en els meus amics Landon i Sarah Baker. Quan ens van donar la notícia que esperaven un fill o filla, la nostra comunitat es va alegrar. Però va haver-hi complicacions durant el naixement del nadó. Enmig de la pandèmia global, vaig entrar a l’UCI de l'hospital amb mascareta per fer la dedicació d’una nena preciosa; la seva vida en aquest món no arribaria als tres dies. Desfent-se en llàgrimes, els joves pares van pregar per la seva filla, sostenint-la en braços durant el seu últim alè abans d’entrar a l'eternitat. Van llegir els Salms per ella, i van cantar sobre el seu amor per Jesús. Fins i tot enmig del seu dolor, la seva esperança mai va flaquejar.
Penso en el meu amic Darren Johnson, que va passar més d'un any sense feina. Amb el deure de proveir per la seva família, i amb factures a pagar, la situació era terrible. No estava a l'atur perquè no intentés trobar feina. Senzillament, les coses no li estaven sortint bé; ell no entenia per què. Però, en la seva confusió, va continuar pregant, adorant, liderant la seva família amb coratge, i servint la seva comunitat. Estava convençut que Déu encara estava actuant, fins i tot en els detalls més petits de les seves circumstàncies, per desconcertants que semblessin, malgrat que no entengués com. Enmig de tota aquesta incertesa, va ser un model de fe monumental. La seva esperança mai va flaquejar.
Penso en la meva amiga Christina Tang, una compositora de cançons amb molt talent. Amb vint anys i escaig, feia un temps que treballava en una sèrie de cançons quan va rebre la notícia que tenia càncer d’estómac, i que aquest era agressiu. La tristesa i la confusió van omplir-ho tot. Al capdavall va trobar la determinació. Fins i tot quan el seu cos s’anava debilitant, la Christina va continuar component i enregistrant cançons. De tant en tant trobava les forces per portar la lloança a l'església. Un cop les seves mans ja no van poder tocar la guitarra, va portar els seus amics músics perquè toquessin. Un parell de setmanes després de la seva mort, vam donar a tots els membres de l'església una còpia del seu nou àlbum: sis cançons originals, escrites i enregistrades durant els seus últims mesos enmig del dolor. La seva esperança mai va flaquejar.
L'esperança cristiana es tracta d’això. No ignora la por, l'angoixa ni el dubte; els hi fa front. Es manté ferma, aferrada a la pau enmig del caos. Durant les moltes tempestes traïdores de la vida —ja es tracti de pandèmies, divisions polítiques, malestar social o lluites personals— l'esperança cristiana es manté ancorada en quelcom més gran que ha succeït i quelcom més gran que succeirà de nou.
Ell tornarà, així que arromanguem-nos
L’Advent n’és un gran recordatori. Cap a finals de novembre comencem a veure pessebres als jardins. Però aquest temps de l’any en què estem entrant no es tracta tant d’un viatge en la història, sinó més aviat d’un viatge cap al futur. L’Advent, que prové del llatí adventus i significa arribada, és la nostra mirada endavant, profunda i constant, amb la llum de fons de la història. La llum de la història de Nadal irromp en la foscor de la nostra culpa passada, del dolor present i de l’angoixa futura, i ens orienta cap a un futur més brillant.
Al Llibre dels Fets 1:11, mentre els primers seguidors de Jesús són testimonis de la seva ascensió al cel, se'ls recorda que «Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l’heu vist que pujava cap al cel». Tornarà. Aquesta és la promesa que celebrem i recordem durant l'Advent, i és el fonament de l'esperança cristiana. Recordem les paraules de Pere: «espereu fermament la gràcia que rebreu el dia que Jesucrist es revelarà». Ens arromanguem i ens posem a treballar en la nostra esperança cristiana perquè Crist tornarà. Podem fer front a qualsevol cosa amb resiliència, fortalesa i paciència perquè l’Advent ens recorda com acaba la història. És per això que Pau escriu: «Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s’ha de reflectir en nosaltres… ja que és en l’esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d’allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per esperar» (Romans 8:18, 24–25).
La meva mare va fer setanta anys fa un parell d'anys. Una de les coses que havia volgut fer durant molt de temps era viatjar a Hawaii, així que vam anar-hi. Vam allotjar-nos a prop de Waikiki Beach; des de la finestra de l’habitació podíem veure Diamond Head, una de les rutes més populars i esgotadores que es poden fer a l’illa. Vaig preguntar la mare si volia intentar fer-la. Sense dubtar-ho, va dir que sí. La ruta de Diamond Head són 2,5 quilòmetres d’anada i tornada, gairebé tot és pujada. Des de l’inici de la ruta fins al cim són gairebé 200 metres de desnivell. Vaig penedir-me de preguntar-li-ho a l’instant de fer-ho, ja que no les tenia totes que fos capaç de fer-ho, a la seva edat.
L’endemà al matí vam conduir fins a l’inici de la ruta. Li vaig preguntar de nou si realment volia fer-ho, i també vaig dir-li que ens en podíem desdir i anar a gaudir d’uns bols de Poke (peix cru a l’estil hawaià) a la platja. Va somriure i va començar la marxa. Aproximadament a mig camí, veient que estava esgotada, i estant esgotat jo també, vaig tornar a preguntar-li si volia fer mitja volta. Em va mirar, va somriure, i es va arromangar. Vam continuar i, finalment, vam poder gaudir de les vistes espectaculars des del cim. I tant que ho vam fer! Així és com la meva mare entén l’esperança. I així és com funciona l’esperança cristiana. Ens arromanguem i fem una passa esgotadora rere l’altra fins que arribem al nostre destí.
Una vegada que vam tornar a l’hotel per descansar, vam trucar els meus fills —els seus nets— per FaceTime. La meva mare mostrava un somriure radiant mentre li explicava al seu net acabat de néixer la seva conquesta del Diamond Head. Només feia tres mesos que havia nascut; ella li havia posat un nom coreà: So-Mahng, que significa esperança. És clar.
Jay Y. Kim és pastor a l'església WestGate Church, professor resident a l’església Vintage Faith Church, i autor d’Analog Church. Ell i la seva família viuen a Silicon Valley.
