D
es que el coronavirus ha forçat els serveis de culte a connectar-se en línia, gairebé un terç dels assistents a l'església han deixat d'assistir-hi, segons la nova investigació del grup Barna. Entre els millennials és, fins i tot, superior: la meitat d'aquells que solien anar a l'església han deixat de fer-ho des que va començar la pandèmia.
El per què no és del tot clar. Però quan davalla l'assistència, necessitem aturar-nos, reflexionar i donar resposta a aquesta qüestió.
Potser la gent experimenta "fatiga de Zoom". Encara que abans del confinament hi havia gent que li agradaven les videoconferències, setmanes de teletreball, escola i reunions socials en línia han provocat que molts no vulguin connectar-se ja ni una sola hora més el diumenge al matí. Però podríem estar parlant realment d'una tercera part dels assistents a l'església?
Podria ser la música. Cantar a casa davant d'una pantalla, no és la mateixa experiència que cantar a l'església envoltat d'altres creients. El temps de retard i les ocasionals fallades tècniques fan que sigui realment difícil endinsar-se en la música i trobar aquell "estat de flux" que molts associen amb una bona experiència de lloança. Però la majoria d'assistents no valoren la música com la part més important de la seva experiència a l'església. L'autor cristià Gary Thomas va identificar nou "vies sagrades" que porten a les persones a connectar-se amb Déu. Només dues d'elles prioritzen la música. De la mateixa manera, a North Point Ministries van trobar que la música durant el culte és una prioritat per a, potser, un 14% dels assistents regulars a l'església.
Una altra raó podria ser que els membres de l’església viuen en zones amb poca amplada de banda o sense Internet, la qual cosa fa que els serveis de transmissió en directe siguin impossibles. L'any 2018, la Comissió Federal de Comunicacions va trobar que 18,3 milions de nord-americans no tenien accés a Internet de banda ampla. Com va explicar la comissionada Jessica Rosenworcel, no és "que no la puguin pagar. Simplement no està disponible." Aquesta manca d'accés és una realitat especialment a les zones rurals del país. Però això només representa el 5 o el 6 per cent dels nord-americans i no sembla que expliqui la caiguda dramàtica de l'assistència a l'església des del març.
Deixeu-me suggerir una altra possible raó. Hi ha alguna cosa sobre el fet d'anar a l’església que encara no s’ha aconseguit traslladar en línia. Comprensiblement, les esglésies se centren en el que passa al santuari durant una hora cada setmana. Molt abans de la pandèmia global, es dedicava molt esforç en crear aquest esdeveniment d'entre 60 a 90 minuts. Un cop va arribar la pandèmia, aquest mateix tipus d’energia es va dirigir en traslladar aquest servei a un format en línia. Però alguna cosa es va perdre en el procés.
Els diumenges al matí abans de la Covid-19, mentre el personal de l'església planejava i preparava el que havia de succeir dins del santuari, alguna altra cosa passava a fora en el vestíbul, a l'atri, en el pati, en la zona d'acollida. Quelcom que requeria menys preparació i, per a algunes esglésies, menys intencional. La gent es quedava a parlar. Compartien sobre les seves vides. I en els racons del santuari, o en espais dedicats expressament, pregaven junts per diferents necessitats. Abans de la Covid-19, l'edifici de l'església aplegava junts la celebració del culte, la trobada de la comunitat i la cura pastoral.
Quan els cultes passen a ser en línia, què succeeix amb aquest equilibri? Per a molts membres d'església, aquests punts de connexió personal van desaparèixer. Alguns potser han fet un esforç per recuperar-ho a través del Zoom o Facebook Live —tractant d'educar l'audiència a saludar virtualment la persona "asseguda al teu costat"— però la majoria no ho ha fet. Crec que aquesta pèrdua de la comunitat i la cura pastoral ha tingut un gran impacte en l'assistència a l'església.
Mentre que el culte és una cosa que les esglésies poden produir i transmetre a gran escala per a qui el vulgui veure, la connexió personal i comunitària no es pot experimentar via Internet. Aquests són aspectes que no es poden reproduir de forma massiva. Ser conegut i rebre cura de forma personal és gairebé sempre una experiència que requereix un contacte directe. Les celebracions cúltiques, d'altra banda, tendeixen a construir-se en base a un model de producció en massa que parteix del que una persona produeix per a ser distribuït entre molts receptors. Només es pot observar el culte com a part de l'audiència, amb molt poca participació activa.
Transmetre en línia el que succeeix dins de l'església durant el culte és aparentment fàcil. El que passa fora del santuari, però, és molt més difícil de reproduir. Però si la comunitat i la cura pastoral és el que la gent necessita i ja no ho està rebent a través de les retransmissions en línia, llavors té sentit que molts hagin deixat d'assistir-hi.
Quan les esglésies prioritzen els seus cultes de la mateixa manera que ho feien abans de la pandèmia, és fàcil passar per alt altres activitats aparentment perifèriques, però que en el fons són les que fan que l'assistència a l'església sigui una experiència tan crítica i vital per a tantes persones. La veritat és que potser hem entès malament per què un terç de les congregacions es presentaven a l’església cada diumenge. Podria ser que fos per la cura i el consol que la gent rebia dels seus amics i pastors. De fet, mentre pensem que el culte és el que facilita la comunitat, podria ser que fos just al revés: que realment són la vivència en comunitat i la pastoral les que donen suport a la celebració cúltica.
Per a molts, les "activitats perifèriques" són en realitat centrals. I si aquesta part ha desaparegut, perquè l’església només es transmet per Internet, la gent mirarà cap a una altra banda per atendre les seves necessitats relacionals i espirituals.
El grup de recerca Barna també en va trobar molta informació al respecte. No només per als que han marxat, sinó també per a aquells que continuen veient l’església en línia. L'enquesta informava que "el que els cristians practicants als Estats Units busquen és pregària i suport emocional." En la transició cap a un nou format de transmissió en línia, algunes esglésies poden haver perdut de vista aquests altres elements prioritaris. La celebració del culte s'ha desvinculat del fet comunitari i de la cura pastoral. En passar a ser una activitat en línia, l'edifici de l'església ja no presenta de forma conjunta aquests elements.
Llavors, què poden fer les esglésies?
Tot i que la investigació de Barna sembla preocupant en un primer moment, també ofereix una visió crucial. Les xifres d'assistència als cultes —en línia o presencialment— ja no poden ser l'única mètrica que els líders de l'església utilitzin per avaluar la salut espiritual i relacional de la seva església o congregació. Les esglésies han de buscar noves mètriques per explicar les connexions comunitàries i l’atenció pastoral que succeeix en altres llocs del seu ecosistema en línia i fora de línia.
Seria prudent que les esglésies desenvolupessin noves mètriques en aquest temps de dispersió. Per exemple, rastrejar peticions de pregària que arribin a través de formularis en línia de l'església. Algunes esglésies ja han notat aquest increment. Les esglésies també podrien mesurar les trucades que els pastors i el personal assistencial reben o fan a les seves congregacions. Les mètriques haurien de mesurar el que realment importa. En comptes d'utilitzar l'assistència com una variable proxy, l'església pot explorar altres variables que podrien destacar, facilitar i enriquir la cura pastoral i la vida comunitària.
La Covid-19 també podria reenfocar la nostra atenció cap a una comunitat on sigui primordial la interacció entre els membres. L'edifici de l'església va servir com una mena de plataforma social. La comunitat va créixer orgànicament en aquell espai. ¿Quins espais podem crear en temps de la Covid-19 que siguin d'estímul i fomentin el tipus d'experiència on la gent se senti cuidada, en contacte i que se la té en compte? La pandèmia s'ha emportat alguna cosa, però aquesta no ha de ser l'última paraula.
Hi ha molts exemples encoratjadors d’esglésies que experimenten de forma creativa i defensen la comunitat. Les millors idees semblen començar en considerar la personalitat única d’una congregació. Per exemple, l'All Saints’ Episcopal Church, en el barri Ravenswood de Chicago, és una església històrica que tenia la tradició de celebrar mensualment un aniversari [de naixement i un altre de casament]. Un cop va començar la quarantena, la seva tradició va passar a ser en línia. La gent enviava una foto seva per correu electrònic a un ministre que les compilava en un muntatge fotogràfic que l’església després integrava a la transmissió en directe del diumenge al matí. El context en línia va donar als participants l'oportunitat de estar més implicats i veure's ells mateixos i els altres en el culte en línia. Aquest exercici va ajudar la gent a sentir-se connectats els uns amb els altres.
No tots els esforços, però, han de ser d'alta tecnologia. Algunes esglésies han recuperat algunes velles pràctiques que, malgrat tot, comuniquen l'atenció i la cura de manera profunda. Una església a Nova York va organitzar els membres en grups d'unes 15 persones i va designar líders amb els quals podien posar-se en contacte i, d'aquesta manera, saber si necessitaven de pregària, menjar o altres coses. Quan l'equip pastoral veu limitada la seva capacitat de connectar-se amb tots els membres de l’església, la dispersió de la càrrega catalitza el ministeri perquè passi a través del cos de l’església i no només des del cap.
Una església baptista a Carolina del Sud va convidar els seus membres a escriure cartes als residents de llars d'avis que no poden rebre visites i se senten especialment sols. L'esforç addicional d'enviar aquestes cartes va comunicar i arribar molt més enllà que les simples paraules escrites. De nou, simplement organitzant un pla creatiu, els líders de l'església van poder mobilitzar els membres a servir fora del lloc de culte.
A Moose Jaw, Saskatchewan, una església va imprimir i publicar cartells que convidaven la gent a trucar o enviar un correu electrònic per a qualsevol necessitat. Tot i que alguns responien necessitats d'alguna mena d'atenció física, d’altres que se sentien sols només trucaven per xerrar o demanar oració. Una altra església de la zona oferia directors espirituals que podien proporcionar "escolta compassiva" a qualsevol que ho demanés. I una tercera església, com la de Nova York, va organitzar un "arbre telefònic" que, com la carta enviada per correu, va aconseguir molt més que un simple text o correu electrònic col·lectiu.
Probablement hi ha tantes idees per fomentar la comunitat com el número de comunitats que existeixen. El fet és que la Covid-19 és una invitació a la creativitat per a les esglésies. Com a un amic meu li agrada recordar-me, "enmig de la devastació, hi ha una oportunitat per a la innovació". És una paraula oportuna per a l'església en un temps sense precedents.
Adam Graber és director a FaithTech i copresentador del podcast Device & Virtue. Podeu trobar-lo a Twitter @AdamGraber.
Traduït per Xavier Memba
