Aquesta és la quarta part d’una sèrie de sis assajos escrits per un grup representatiu de destacats acadèmics que fan una revisió del lloc que ha d’ocupar el «Primer Testament» en la fe cristiana contemporània. —Els Editors
Els cristians tenim un problema. Sabem que hauríem de basar la nostra ètica en la Bíblia; però, de vegades, la Bíblia és vaga sobre qüestions ètiques que pensem que haurien de ser senzilles.
El Nou Testament no posa en qüestió temes com l’esclavatge, per exemple. Pau instrueix els esclaus: «obeïu amb temor i respecte els vostres amos d’aquest món, amb un cor senzill, tal com tots obeïm el Crist» (Efesis 6:5). Texts com aquest s’han fet servir, al llarg de la història del cristianisme, per justificar actes horribles de deshumanització per part de cristians que creien que la Bíblia «estava del seu costat».
Però l’Antic Testament amb prou feines guarda silenci sobre l’esclavatge. Diu que els servents han de ser alliberats després de sis anys. Per què el Nou Testament no fa referència a aquesta norma? Entre altres raons, perquè és realista, acceptant la realitat de la duresa de cor humana, que era més gran en el context de l’Imperi Romà que no pas ho havia estat a Israel. En canvi, l’Antic Testament posa límits tan restrictius sobre la servitud que, a la pràctica, prohibia l’esclavatge entre compatriotes israelites (el fet que algunes traduccions recents emprin el terme «esclau» a l’Antic Testament indueix a error). L’Antic Testament assumeix que la feina en general, pertany a l’esfera de les relacions comunitàries, i posa límits clars sobre la servitud. Els israelites no podien ser «propietat» de cap altre israelita, tot el seu servei era temporal i compensat, d’una manera o una altra, i hi havia regulacions estrictes per garantir que els serfs estrangers (que sí que eren una propietat) fossin tractats amb respecte i amb compassió.
Tot i que sospito que la majoria de nosaltres creiem que l’Antic Testament és paraula inspirada per Déu, sovint no actuem com si ho fos. Això podria ser, en part, perquè algunes de les coses que trobem a l’Antic Testament ens semblen desagradables, o fins i tot atroces. Però, amb més freqüència, senzillament ni considerem que ens pugui servir de guia. Segons 2a Timoteu 3:16, les Escriptures són profitoses per ensenyar, refutar, corregir i educar en la rectitud; per tant, juguen un paper a l’hora d’equipar-nos per fer bones obres. «Les Escriptures» a les quals es refereix aquest passatge són el que avui dia anomenem l’Antic Testament: el Nou Testament encara estava en procés de ser escrit quan Pau va escriure a Timoteu. Donat que creiem que les Escriptures de l’Antic Testament són inspirades, i que pensem que aquest fet és important… Per què no ens dirigim a elles per qüestions ètiques, precisament la raó per la qual se’ns diu que són profitoses? Què passaria, si ho féssim?
L’Antic Testament parla per si mateix
Pau va dir a l’església a Roma que les exigències justes de la Torà (el terme hebreu que les nostres bíblies modernes tradueixen com a «llei») es compleixen en nosaltres a mesura que vivim d’acord amb l’Esperit (Romans 8:4). Sumem això al passatge anterior a 2a Timoteu: si volem caminar d’acord amb l’Esperit, hem de saber què diuen les Escriptures a l’Antic Testament. Necessitem entendre i estar familiaritzats amb l’Antic Testament, incloent-hi les regulacions que molts de nosaltres evitem quan el llegim. Sense elles ens estarem perdent els ideals i les expectatives de Déu sobre la conducta humana, el fonament crucial per entendre en tota la seva plenitud les respostes bíbliques a algunes de les nostres preguntes ètiques més importants.
En les ocasions en què pensem sobre l’Antic Testament i l’ètica, tendim a acostar-nos-hi de dues maneres. Una manera és cercar com l’Antic Testament pot informar-nos i donar-nos suport en temes que són importants per a nosaltres, com la justícia, o la conservació de la creació, o el matrimoni entre persones del mateix sexe, o tenir cura de les persones immigrants. L’altra és amoïnar-nos pels problemes que sembla que l’Antic Testament ens genera—com la poligàmia o l’aniquilació dels cananeus—. En el primer cas, hem marcat l’agenda i intentem que l’Antic Testament digui quelcom sobre allò que ens sembla important («Veieu? L’Antic Testament és rellevant!»). En el segon cas pensem que sabem què és correcte, i intentem desempallegar-nos de l’Antic Testament quan no encaixa amb les nostres idees («Realment no és tan dolent com sembla»).
Però, què passaria si paréssim atenció a la manera en què l’Antic Testament veu l’ètica, per revisar les qüestions que fa sortir a la llum i nosaltres hem de respondre? En comptes de fer que l’Antic Testament encaixi amb les nostres necessitats, què passaria si permetéssim que modelés el nostre enteniment? Fer això és tot un repte, però és valuós i necessari per viure d’acord amb la nostra ètica cristiana.
Dur la Torà a la plenitud
Una de les raons per les quals és difícil discernir les implicacions que sorgeixen de l’Antic Testament en la seva globalitat és que aquestes Escriptures no van ser escrites totes alhora. Van sorgir de la feina de molta gent diversa durant la major part d’un mil·lenni. Provenen de cultures diferents de les nostres vides occidentals; per tant, poden semblar remotes. I pot semblar que acceptin coses que no esperaríem que Déu acceptés. Les Escriptures donaven resposta a situacions molt variades de les nostres; Déu necessitava que parlessin de diferents maneres en contexts diferents.
L’Antic Testament no és sistemàtic a l’hora de fer-nos de guia sobre què és correcte i què no ho és, i tampoc ve organitzat per temes. Part del repte i de la riquesa de l’Antic Testament és la seva diversitat de tonalitats. Tanmateix, quan va arribar el seu temps aquests escrits van esdevenir un llibre. Així doncs, com poden ser un recurs per a nosaltres? Jesús ens dóna algunes pistes per respondre aquesta pregunta.
Una de les coses que Jesús va dir en primer lloc al Sermó de la Muntanya és que Ell no havia vingut a anul·lar la Torà ni els Profetes, sinó a dur-los a la plenitud (Mateu 5:17). «Dur a la plenitud» ens sembla un terme tècnic, però Mateu empra la paraula comú que significa «omplir». Jesús va venir a omplir-los fins al capdamunt, a omplir-los a vessar. Com ho va fer? Quan diu «Heu après que es va dir… Però jo us dic…», dóna una sèrie d’exemples de com «s’omple» això. Per exemple, és possible aferrar-se al manament que prohibeix matar i ignorar les advertències sobre la ira a l’Antic Testament. Jesús no està dient res de nou, com si l’Antic Testament no tingués en compte que s’ha d’evitar la ira. Els Proverbis deixen clara aquesta idea. Més aviat, Jesús compleix amb la Torà i els Profetes recordant les paraules que l’Antic Testament diu, i les coses que hi són implícites, que la gent ja podia deduir que s’havien d’evitar. Ell treu a la llum les implicacions de les Escriptures en tota la seva plenitud.
En un altre exemple la Torà diu: «estimaràs el proïsme» (Levític 19:18). El context deixa clar que Levític té al cap el proïsme amb qui no ens portem bé, el proïsme que és el nostre enemic. Potser Jesús sabia que alguna gent pensava que, mentre estimessin el proïsme pel qui sentien afinitat, podien odiar el proïsme amb qui estaven enemistats. Però l’Antic Testament en cap cas diu que es pot odiar ningú, com tampoc no ho fa cap escrit jueu. Levític mateix diu, explícitament, que hem d’estimar el nostre enemic; però un podria passar per alt aquesta inferència. Per tant, en un exemple d’aquest «omplir», Jesús narra la paràbola del Bon Samarità, complint la Torà quan posa de manifest les seves implicacions: potser no ens agrada el nostre proïsme, però així i tot l’hem d’estimar.
Justícia i rectitud?
Un amic meu em va suggerir que l’ètica cristiana s’ha convertit, primordialment, en una qüestió de principis; sentiments d’amplíssim abast del tipus «em posiciono amb Jesús a favor de l’amor, la justícia i l’alliberament». Assumim que el significat d’amor, justícia i alliberament és obvi. Però el risc és que l’aplicació d’aquests principis es manifesti, majorment, en l’acceptació i reafirmació dels postulats d’altres persones, bé siguin progressistes, bé siguin conservadores. I el perill és que el nostre pensament i les nostres vides estiguin, per tant, substancialment modelades per la nostra cultura, pel nostre context social. És temptador assumir que la nostra manera de pensar ha de ser, en general, la correcta; al cap i a la fi, som cristians i tenim un compromís amb les Escriptures, oi? Però podria ser que calgués que algú confronti la nostra manera d’entendre les coses o, si més no, l’ajusti.
Prenem, per exemple, la manera com entenem la justícia. És fàcil donar per fet que tothom està d’acord sobre què és la justícia, a grans trets. Nogensmenys, la definició de «justícia» varia depenent de la cultura. Hi ha una frase de l’Antic Testament que es tradueix com «justícia i rectitud». Ha estat descrita, correctament, com l’expressió de l’Antic Testament equivalent a «justícia social». Però no significa justícia social en el mateix sentit que li donem convencionalment. De manera individual, les dues paraules hebrees tampoc poden ser traduïdes com a «justícia» i «rectitud» en el sentit que els hi donem. La paraula que es tradueix com a justícia (mishpat) denota l’exercici correcte de l’autoritat i el poder. I la paraula que traduïm com a rectitud (sedaqah) significa fidelitat, fer allò que és correcte en la relació que cadascú té amb la gent de la seva comunitat —mentre que la paraula righteousness en anglès, i rectitud en català, signifiquen viure una vida individual honorable—.
Per a nosaltres, preocupar-nos per la justícia pot significar, principalment, defensar allò que és correcte. A l’Antic Testament, «justícia i rectitud» tenien tant a veure amb allò que un feia com amb allò que un defensava, almenys. Era quelcom pràctic, realista, personal i que comportava un cost. Era fer allò que estava a dintre de les possibilitats de cadascú per ajudar aquells que vivien a prop seu. Per als caps de família, significava assegurar-se que els recursos de la família eren compartits amb gent necessitada de fora de la família, i que la família no explotés la gent a qui donava feina. Per a nosaltres, no tan sols es tracta de dir què hauria de fer la nostra ciutat respecte de la gent en situació de sense llar. Es tracta que jo cerqui què puc fer per proveir la persona que hi ha al meu carrer del sostre i de l’assistència que necessita. No tan sols es tracta de fer pressió a un govern o a una empresa perquè facin quelcom per millorar el medi ambient. Es tracta que jo agafi menys vols llargs i contaminants per creuar l’Atlàntic.
El més important
Malgrat que una lectura àmplia de l’Antic Testament és necessària per a l’ètica cristiana, si haguéssim de resumir-ho tot a una sola cosa… quin seria el manament més important de la Torà? La resposta de Jesús a aquesta pregunta clau és vital per guiar-nos a entendre l’ètica bíblica (Mateu 22:36–40). Els teòlegs jueus gaudien debatent sobre quin era el manament més important, tot i que realment hi havia poc dubte sobre la resposta: estimar Déu amb cor, ànima, ment i forces (Deuteronomi 6:5). De la mateixa manera que feien altres mestres jueus, Jesús ressalta aquest manament amb un altre que trobem a la Torà, el manament sobre estimar el nostre proïsme, i ensenya que aquest manament mereix ser posat just després d’estimar Déu.
L’observació —que fa pensar— que Jesús afegeix aleshores és que tota la Torà i els Profetes depenen d’aquests dos manaments. Aquesta afirmació els deixa atònits; és una idea central per entendre l’ètica de l’Antic Testament. Quan ens preguntem sobre el propòsit d’una regla concreta a la Llei, o quan pensem que un manament concret sembla estrany provenint de Déu, sempre paga la pena plantejar-nos: «Amb aquest manament estic posant en pràctica l’amor a Déu o l’amor al proïsme (o ambdós)?».
Considerem un exemple: l’Antic Testament ensenya que la gent esdevé impura després de donar sepultura a un parent que ha mort, i també que l’home esdevé impur després de l’ejaculació. De quina manera aquestes regles de l’Escriptura sobre la puresa expressen amor a Déu? És fàcil pensar que té a veure amb el pecat, però això només és una part de la realitat. Les regles sobre la puresa no tractaven del pecat fins que un les ignorava. No hi havia res moralment dolent en la sepultura, ni en el sexe amb la persona escaient. El que és dolent és oblidar que el Creador i les seves criatures són molt diferents.
Un dels punts principals de les regles sobre la puresa era la important distinció entre éssers humans i Déu, que en part és el que la Bíblia vol dir quan parla de santedat. Les regles reconeixen que Déu, en el seu propi ésser, no tenia res a veure amb la mort o amb el sexe. Molts de nosaltres vivim en cultures que eviten pensar sobre la mort i que estan obsessionades amb el sexe. Les regles a Levític ens recorden que la mort és una part normal de l’experiència humana, i també que és una cosa contra natura com a resultat de la Caiguda. De la mateixa manera, ens recorden que el sexe és només humà, i que malgrat que és bo, no és quelcom diví. Tot això és útil, més enllà del que hem dit, per il·lustrar que l’ètica no esdevé la seva pròpia categoria a l’Antic Testament. Qui som nosaltres, i qui és Déu, està relacionat inextricablement amb allò que hem de fer.
Beneint-nos malgrat la duresa dels nostres cors
L’Antic Testament reconeix la diferència entre l’ideal i la realitat, i parla conseqüentment. Veiem això clarament a la discussió que Jesús manté amb alguns fariseus sobre el divorci (Marc 10:1–12). Quan se li pregunta què en pensa, Jesús li dóna la volta a la pregunta: «Què en diu la Llei?». Ells diuen que la Torà permet el divorci. Però Jesús assenyala que permet el divorci per la duresa de cor dels israelites. Si mireu enrere, com eren les coses des del principi de la Creació, quan Déu va formar el primer home i la primera dona, és impossible imaginar que el divorci formés part d’aquest disseny. Però introduint les regles al Deuteronomi, Déu reconeix que alguns homes feien fora de casa les seves dones, i per tant proveeix d’una regla que regula la manera en què aquest fet desagrable té lloc, i ofereix a l’esposa cert grau de protecció. De la mateixa manera que amb el problema de l’esclavitud, aquí la Torà descriu l’ideal i la visió de la creació divina, alhora que té en compte la realitat que les persones no hi estem a l’altura. Aquest patró de cap manera fa disminuir la justícia i rectitud de Déu; més aviat accentua la seva misericòrdia envers nosaltres.
Així doncs, com apliquem avui dia les Escriptures de l’Antic Testament i l’ètica que s’hi descriu? Com podem els cristians obeir les Escriptures que els apòstols i els primers cristians atresoraven com quelcom que «serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud»? Podem plantejar-nos tres preguntes mentre estudiem diligentment l’Antic Testament i intentem viure d’acord amb la revelació de Déu: de quines maneres cal «omplir» els ensenyaments de l’Antic Testament? Com expressen els ensenyaments que trobem a l’Antic Testament l’amor a Déu i l’amor al proïsme? I, finalment, fins on l’Antic Testament està descrivint els ideals inicials de la creació, i fins on està reconeixent la duresa dels nostres cors?
Sens dubte, trobem reptes significants a l’hora de realitzar els ideals de la creació i no acontentar-nos merament amb solucions de compromís. Però l’ètica de l’Antic Testament és bàsica per a l’ensenyança de Jesús; Ell ens va donar les eines que necessitem per posar-la en pràctica. Si l’Antic Testament era tan crucial per a Jesús, la pregunta de debò no és «Com podem, com a cristians, aplicar l’ètica veterotestamentària a les nostres vides?», sinó més aviat «Com podríem deixar de fer-ho?». Jesús ja ha fet possible que nosaltres ho puguem dur a terme i a través de la seva mort i resurrecció ens redimeix quan nosaltres no estem a l'altura.
John Goldingay és professor d’Antic Testament a Fuller Theological Seminary. Aquest article ha estat adaptat del seu llibre Old Testament Ethics: A Guided Tour («L’ètica de l’Antic Testament: una visita guiada») (IVP Academic).
